El personatge de Don Joan té una presència arquetípica en l’inconscient col·lectiu de la cultura europea comparable només a uns altres pocs mites literaris. Això fa, per una banda, difícil aportar una visió diferent d’aquesta figura i, d’una altra, resulta fàcil caure en l’estereotip de seductor que tothom té present. En aquest cas, David Selvas ha aconseguit salvar la seva proposta d’aquestes dues dificultats amb un enfocament modern de la tragicomèdia de Molière, aproximant la poètica del text a un realisme dialèctic molt vistós. Fent servir un hotel com a escenari (idea no gaire innovadora, per cert), el muntatge té una solidesa admirable, sobretot en la seva primera meitat, sostinguda, bàsicament, per la força interpretativa de Julio Manrique. L’actor es mou en registres ja transitats en altres treballs anteriors però que esdevenen una eina excel·lents per construir tant aquest protagonista com les relacions amb els secundaris. Aquesta base permet que l’obra no trontolli quan certs capricis de direcció comencen a aparèixer. Malauradament, el to acaba derivant en un clímax ple d’estridències que poc acompanya l’elegància i l’enginy amb el qual havia començat la proposta. Algunes decisions recorden al teatre del polèmic Calixto Bieito, director que fa temps que no veiem per casa nostra, tot i que, en comparació, aquestes són molt més contingudes. La part més fosca de la història busca, en aquest cas, representar-se amb espectacularitat. És cert que produeix molta inquietud però, realment, val molt més la pena el text i les idees del dramaturg francès que qualsevol de les parafernàlies que se li afegeixen. És, en realitat, un equip d’actors ben cohesionat el que permet gaudir de l’espectacle i deixar veure la seva profunditat.
Enllaç copiat!