Joan Pera i Lloll Bertran fent un refregit del Don Juan Tenorio que van presentar uns mesos ençà. Saps el que vas a veure.
És el millor en la seva categoria… riuràs encara que no vulguis. El públic, com la meva padrina, surt encantadíssim: ha rigut amb un esmirriat Pera fent de Don Juan joven, valiente y hermoso. És la indubtable estrella de l’espectacle, no li calen ni músiques, ni vestimentes, ni Llolls ni “decorats”. Ell sol s’ho guisa i s’ho menja.
Ara bé, a Joan Pera no li senta bé autodirigir-se: l’autocomplaença dinamita tot el talent que té al voltant (al menys, en aquest cas). Pera refregeix el seu paper a La extraña pareja fins a punts insuportables mentre la Lloll passeja per l’escenari. Deparamo hi posa la banda sonora des d’una cantonada. Banda sonora. No és un musical, com s’anuncia als cartells. Quatre cançons-gag no fan un musical.
Tens la sensació de ser present a l’assaig d’un espectacle a mig muntar, amb les bromes i llicències pròpies d’un assaig. Considero que com a espectadors (d’un espectacle no precisament barat) hem d’exigir quelcom més. Com deia l’Anna Lizaran: “SI ES FA BÉ, TAMBÉ AGRADA”.