Hi ha flors estranyes, ja sigui pel lloc on neixen, per l’aroma que desprenen o per la seva estètica inesperada. Doña Rosita la soltera és una estranya flor dins de l’obra de Lorca. No és de les més preuades ni de les que tenen més mèrit, no té el nom de Yerma o Bernarda, ni s’acosta a la fantasia de El maleficio de la mariposa o a l’abstracció de El público… Aquesta és una obra enmarcada entre el realisme i la poètica; una obra d’aparença senzilla però molt complicada a l’hora de trobar un to que no grinyoli entre cançó i cançó o entre poesia i poesia. Doña Rosita és, per tant, una estranya flor. Una flor bella i molt delicada.
Encarregar-li el muntatge d’aquesta peça a Joan Ollé ha estat tot un encert. Ollé té experiència en García Lorca (Así que pasen cinco años), en espectacles clarament poètics (Coral romput) i també en d’altres que giren entorn d’una idea més que no pas d’un text (A la ville de Barcelona). Amb tot aquest bagatge, i amb molts dels seus còmplices habituals, el director ha sabut trobar la delicadesa i la màgia que hi ha en tota l’obra del poeta de Granada. L’ha encertat també amb el trio protaonista (Nora Navas, Carme Elías i Mercè Arànega) i fins i tot amb les escenes musicals, tan fàcils de fer caure en el ridícul… i, en canvi, tan ben resoltes.
Menció a part, la subtil i senzilla escenografia que ha creat Sebastià Brosa, També destaca la il·luminació de Lionel Spycher, o el colorit vestuari de Míriam Compte. Fins i tot la magnífica cançó que ha compost Paco Ibáñez… Crec que és la primera vegada que cito a quasi tots els responsables tècnics, però és que aquesta vegada… era de justícia.