Després de tant de temps de la seva desaparició i d’haver vist tantes versions de les seves obres, encara impressiona la capacitat que Lorca tenia de posar en paraules les emocions femenines silenciades per una societat opressora. Com Yerma o les filles de Bernarda Alba, Rosita és una dona malaguanyada que ha de patir les conseqüències d’enganyar-se ella mateix amb la il·lusió d’un ideal de vida que mai arribarà. En aquesta posada en escena de Joan Ollé, s’ha optat pel preciosisme estètic i la lluminositat en contrast amb la foscor de la història. Així, com si d’una flor es tractés, Doña Rosita la soltera es va marcint al llarg dels seus tres actes amb la seva protagonista i la seva escenografia, deixant l’escena dramàticament estèril com un jardí durant l’hivern. Ollé no ha corregut grans riscos però ha sabut potenciar les virtuts d’un gran text i treure del repartiment l’emoció i intencionalitat que cada escena requereix. Cal destacar, especialment, el treball de les seves tres actrius protagonistes: Nora Navas, Mercè Aránega i Carme Elías, la interpretació de les quals a la part final deixa a l’espectador sense alè. També s’ha de dir, que no és la millor obra de Lorca, ni estructuralment perfecta, però això no treu que sigui una gran peça teatral que, a més, en aquest cas, s’ha sabut resoldre de forma molt elegant i efectiva.
Enllaç copiat!