Els éssers humans som animals de costums. La majoria tenim una vida pautada, amb un horari i unes ocupacions predeterminades que complim amb precisió mínim durant cinc dies per setmana. Ens llevem i preparem per a anar a la feina, a l’escola o a atendre les nostres obligacions. Realitzem alguna activitat o encàrrec i tornem a casa per acabar la jornada amb la família, la parella o en solitud. L’endemà, tornem a començar de nou. De quan en quan, fugim d’aquesta normalitat per a donar-nos un capritx, gaudir de la nostra vida social o prendre’ns uns dies lliures.
Però…i si amb això no en tinguéssim suficient? I si la nostra ànima ens demanés alguna cosa més? Dones com jo parteix d’aquesta reflexió i ens presenta a una arquitecta de 50 anys a l’atur, cansada de dur una vida monòtona i avorrida, que sorprèn les seves amigues amb una revelació inesperada que els farà replantejar-se les seves existències.
Tenia grans expectatives per veure les T de teatre damunt de l’escenari i aquestes s’han acomplert: les actrius broden els seus personatges. A més, la posada en escena transporta l’espectador a un buscat ambient taciturn, propi de la temàtica de l’obra. Però és justament aquesta la que ha convertit la peça teatral que portava mesos esperant veure en una més de l’oferta cultural actual.