La companyia “T de teatre” és un dels noms de l’escena catalana que, des de fa molts anys, val molt la pena seguir d’aprop. No obstant, com li passa a tothom, han tingut grans encerts, com van ser “Criatures” o “Aventura”, i d’altres que no ho han estat tant, com és el cas d’aquest “Dones com jo”. Realment, seria injust dir que aquesta obra és dolenta, ja que en cap moment m’ho va semblar, però en canvi, sí que em va semblar bastant irregular. L’obra té uns personatges suggerents amb uns conflictes interns ben definits, però malauradament la seva evolució no és tan satisfactòria com és el seu plantejament. A més, personalment, crec que l’obra no acaba de trobar el punt d’equilibri òptim entre la comèdia i el drama, fet que provoca una arrancada força lenta i ensopida (no a causa de la direcció, sinó del text), i un final àlgid, però amb poca substància. Malgrat això, el fet que el ritme vagi de menys a més (de forma inversa a la història), provoca que el públic majoritari pugui sortir satisfet de la sala, tot i les seves mancances. D’altra banda, aquesta transició conjunta lligada al ritme, a la història i al gènere, es troba novament reflectida en l’escenografia, la qual també pateix aquesta evolució, que malgrat resultar força interessant, subratlla encara més la irregularitat entre els diferents elements mencionats. Així doncs, en aquesta “Dones com jo” hi trobem uns recursos i uns plantejaments força interessants, però que no acaben de trobar la manera adient de barrejar-se. Al meu parer, potser hauria estat millor apostar per un únic gènere o, sinó, no plantejar-los de forma tan oposades.
Enllaç copiat!