Sí. El càncer és una puta merda, i pràcticament tothom que porti una mica de vida recorreguda se l’haurà topat en algun punt del camí. Sempre arriba per sorpresa i en el pitjor moment. Pitjor? En realitat mai hi ha un bon moment per rebre un diagnòstic sobre el qual, l’única certesa que pots tenir, és que et canviarà la vida de cop. Les derivades dels tumors s’han abordat des de moltes perspectives de la ficció, principalment dramàtiques. El tema acompanya. Però l’humor també és un vehicle ideal per llevar ferro i normalitzar la realitat d’aquelles persones qui han transitat el temible “pèsol, bony o bulto” al seu cos.
El càncer arriba als escenaris de la mà de Cristina Clemente, una de les autores catalanes prolífiques i més en forma de l’escena actual. Guionista de sèries televisives diàries com El cor de la ciutat, La Riera o el Com si fos ahir, té l’ull entrenat a entrar a les cases catalanes abordant grans temes des de la quotidianitat i un segell personal d’humor atrevit i perspicaç, sense grandiloqüències, que connecta amb un gran públic. Del seu enginy han sortit dues de les peces teatrals més taquilleres de les darreres temporades a l’estat espanyol: Lapònia i Una teràpia integral. L’aclaparador aplaudiment del públic a les primeres funcions de Dones de ràdio augura el mateix camí a un text que aconsegueix una fita gens fàcil: fer riure amb un tema tan delicat com el càncer de mama. Clemente, qui en el procés de creació ha conversat amb desenes de dones que l’han patit, ofereix una mirada lluminosa i sensible als clarobscurs d’aquesta malaltia i excel·leix amb un text que emociona, diverteix, i dignifica a les persones que, per desgràcia, l’han hagut de transitar.
La història aborda la relació de la Rosa, l’Àgata i la Carol, tres dones d’edats i realitats molt diferents que s’enfronten al mateix diagnòstic: una “taqueta” al pit. La vida les obligarà a trobar-se en la pitjor de les circumstàncies, i lluitar contra les pors i els clixés associats al diagnòstic. El repartiment està simplement perfecte sota la batuta de Sergi Belbel. Àngels Gonyalons, que comparteix amb el personatge la veu, presència i magnetisme de diva, ens endinsa a les esquerdes en la seguretat i la fortalesa d’una dona feta a si mateixa; Sara Espígul captiva interpretant a la dona cuidadora, entregada a la seva família i als seus pacients, que avantposa el benestar dels altres al seu propi; i una torrencial Sara Diego brilla amb la xoni jove que no perd l’actitud a les constants i devastadores clatellades de la vida. Hi ha joc per totes tres en una posada en escena dinàmica, al voltant d’una massa negra tan gran com un meteorit caigut sobre un terra impol·lut –elegant i metafòrica escenografia de Max Glaenzel–, on es desplegarà un brillant joc interpretatiu que ens permetrà endinsar-nos en la vida de les tres pacients.
Imprescindible!