Ja fa uns anys que l’actriu Eu Manzanares va començar a provar la seva vessant de dramaturga. Potser la seva obra més coneguda és Lo nuestro, que va passar per diverses sales i va ser finalista als Butaca com a espectacle de petit format. Ara ens regala un text que parla de la impostada felicitat a la que ens aboca la societat de consum, de la precarietat laboral, de les crisis d’ansietat o del mobbing immobiliari, entre d’altres. Un retrat àcid i crític, servit amb humor a través de dos únics personatges: l’animador que fa de mascota en un parc temàtic infantil i la responsable de RRHH.
L’obra comença després d’un conflicte. Intuïm que ha passat alguna cosa entre la mascota i algun dels visitants del parc, però no ho sabrem del cert fins passada una bona estona. Aquesta premissa aguanta molt bé el joc, i fins i tot quan sabem el que ha passat no es perd l’interès ni decau la trama. Potser el gir de la part final sembla una mica forçat, tot i que té la seva lògica i reforça les reaccions dels personatges. Igual s’hagués agraït alguna pista prèvia amb la que poder lligar caps… però aquest és potser un dels grans paranys d’aquest tipus de comèdia (l’ombra d’El mètode Gronholm és molt allargada), que a vegades semblen obligades a donar-te la sorpresa.
Felipe Cabezas i Anna Castells ens serveixen dues interpretacions vigoroses, detallades i molt eficaces. Es complementen molt bé, s’entenen perfectament a l’escenari, i en el cas de Castells ha estat una gran sorpresa descobrir-la. La direcció de Sergi Pompermayer també és molt encertada, tot i que a estones potser el ritme és excessivament trepidant i les rèpliques van un pèl accelerades. Però en general estem davant d’un magnífic producte, que esperem poder veure per molt de temps. Ah… i un punt i a part: la meritòria escenografia d’Eric Manchia, que engrandeix miraculosament l’escenari de la Sala Fènix.