Fins on estaríem disposats a aguantar a la feina?
Quins són els nostres límits?
Dopaland és una comèdia àcida, irònica, d’humor negre escrita per Eu Manzanares, dirigida per Sergi Pompermayer i interpretada per Anna Castells i Felipe Cabezas.
Dopaland és un parc temàtic, un espai de diversió i fantasia. Una empresa que s’emmiralla sobre el lema “Mejor no es lo mismo que bien”, “Estar bien es lo primero”, i que aposta pels vincles emocionals.
Tota l’acció passa en un mateix espai, en una smart room, la sala Keep Calm. Una sola escena i dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans. Un conflicte laboral. Sembla que algú s’ha sortit de les normes i de les línies que marca l’empresa. I això no pot ser.
Són dues maneres de viure i afrontar un mateix fet. El que per a un ha estat una situació violenta i humiliant, per l’altre ha estat una falta greu de comportament laboral.
Cal destacar la posada en escena, la distribució del públic, el joc de llums, l’escenografia i el ritme escènic. Però sobretot cal destacar les magnífiques interpretacions d’Anna Castells i Felipe Cabezas, que a part de transmetre la complicitat escènica que hi ha entre tots dos, surten del tot airosos davant un text on tot el pes recau en la seva interpretació. Per mi ha estat la descoberta d’una jova actriu, a la que haurem de seguir de prop, i a la reafirmació del gran actor que s’amaga sota la màscara, Felipe Cabezas.Enhorabona a tots dos.
Dopaland és un joc de perspectives que gira al voltant de les jerarquies, els abusos, el poder, les desigualtats i els diners. És una realitat latent en tots els àmbits laborals, grans empreses o feines menys agraïdes com és en el cas del nostre protagonista, que passi el que passi, en cap moment ha de deixar de ser feliç.
És una crítica a les narratives utilitzades pel sistema per camuflar la veritable realitat, a les condicions laborals que ens obliguen a dur a terme activitats promogudes per l’empresa i que has de seguir si o sí, unir vincles emocionals (sardinades, concursos d’arrossos, partides de guerra de pintura…), en definitiva, el que en diuen fer família. És una crítica a l’esclavatge laboral, a la dignitat dels treballadors, a la manipulació laboral i al consumisme. És una reflexió sobre el capitalisme. És voler posar la paraula felicitat per davant de tot, fins i tot deixant de banda el factor econòmic com a motivador del comportament laboral.
El plantejament d’aquesta obra també ens porta a reflexionar sobre la importància que hi donem a les xarxes socials (valoracions, puntuació, comentaris), al comportament infantil i a l’educació familiar. En la manca de límits i la manca de valors.
Dopaland ens mostra el punt de vista dels que estan avall, dels que tenen feines desagraïdes i han de callar per conservar la feina, això sí, sense deixar de sentir-se bé, de ser feliç.
Per complementar, la Sala Fènix hi ha instal·lat una exposició que lliga molt bé amb el missatge d’aquesta obra.
Es tracta dels dibuixos i frases de l’artista urbà German Di Pierro que ens parlen de la felicitat imperativa que ens rodeja i de què ens impedeix ser feliços.
Para qué pagas alquiler si vivís en el trabajo
Vivís o trabajais?
No tengo vida pero tengo trabajo.
Trabajar todo el dia. Privilégio de muchos.
Hoy no voy a trabajar. Pero, qué hago?
****/*****