A les escriptures de la Bíblia trobem als Salms diferents cants i oracions per a fer súpliques a Déu perquè ens reconforti, ajudi i doni resposta. Curiosament, al Salm 55 trobem, però, un -existencialista- cant desesperat per rebre ajuda enmig d’un atac d’ansietat. Aquest diu concretament així: “Escolta el meu prec, Déu meu; quan et suplico, no t’amaguis. / Escolta atentament i respon-me! Vaig perdut, portant arreu el meu dolor, / empès pels crits dels enemics i la fúria dels malvats. / Aboquen damunt meu malediccions, m’odien amb tota la ràbia. / Dintre meu sento el cor adolorit, un pànic de mort m’atenalla, / m’envaeixen la por i el tremolor, s’apodera de mi l’esgarrifança. / I dic: «Qui tingués les ales del colom! D’una volada aniria a aixoplugar-me. / Fugiria errant, ben lluny, i em quedaria al desert.”
Aquest salm és considerat, avui dia, la representació més antiga d’un atac d’ansietat dins de la cultura occidental. Bé és cert que estudiosos consideren també, avui dia, que certs passatges de L’Ilíada d’Homer, així com la desapareguda Etiòpida, de la qual només coneixen referències de tercers, Aquil·les va patir, el que avui en dia s’anomena, la síndrome de l’estrès post-traumàtic.
Aquests temps postmoderns on el traspàs de cultura es limita moltes vegades a l’intercanvi de mems i d’altres chascarrillos, ens diu que no ploris a casa els caps de setmana o en dies lliures, que sempre és preferible fer-ho al lavabo de la feina en horari laboral. És l’única forma que hi ha de vèncer al sistema i que ja de pas et paguin per no fer res.
L’incident desencadenant i que dona el tret de partida a Dopaland és quelcom tan prosaic com un simple atac d’ansietat i plorar dins de l’horari laboral. Sols que no sabem què és Dopaland. No som plenament conscients de l’identitat i caràcter d’aquest emplaçament, doncs la nostra primera sensació és que ens trobem en una societat distòpica en la que no se’ns permet no estar contents, ni com deien els Pet Shop Boys “no tenir temps per avorrir-se perquè hi havia temps per buscar-se a un mateix”. A mesura que avança la trama anem descobrint l’engany de la dramaturga per a endinsar-nos en quelcom més sinistre, que és un drama costumbrista que és més encara esfereïdor que la societat distòpica que creiem veure, prenent aquesta distància que ens permet la ciència-ficció, que ens fereix, però no massa, fent-nos conscients que és un futur probable, però al que no arribarem. Ara bé, una vegada que comproven l’ambient veritable i fefaent, establint paral·lelismes entre la ciutat, que ja no és ni dormitori si no com a parc recreatiu per a les classes benestants, quan comencem a veure les sinistres conseqüències de dècades de dinar barat i capitalisme desfermat. I que a sobre… no tenim cap capacitat humana prou forta per poder fugir d’ell, només accedir a ser absorvit per un sistema desigual que ens destrossa constantment. Això sí, sense permetre que ens queixem o deixem de somriure.
Trobem dos personatges part del mateix, la mateixa família, el mateix concepte de persones treballadores. La seva condició i classe, vulgui dir el que vulgui dir això en un temps en els que només diferenciem entre treballadors i gent amb -massa- possibles, és la mateixa, però un (Felipe Cabezas) encara troba un moment per a recobrar-se i trobar aquella dignitat que el capital li va arrebatar, i l’altre (Anna Castells), en canvi, només té venjança pels que són com ell, però perquè no pot escapar del que és i ha vist com totes les lluites han estat estèrils. Una vegada aquí, només es pot sobreviure. Accedint a formar part de quelcom més gran que despersonalitza o permetre, durant tan sols un instant, tornar a brillar com una supernova abans d’eclosionar.