Susanne Kennedy decideix presentar els personatges de la seva Les tres germanes despullats de qualsevol indici de sentimentalisme que pugui enterbolir la relació entre posada en escena i espectador. Actors i actrius són una mena de maniquís desprovistos d’expressió. Kennedy i Eckert duen a terme una destil·lació del clàssic txejovià fins a deixar-lo amb la pell i l’os.
El que a les dues dramaturgues alemanyes els interessa del text és la clarividència amb què Txejov deixava al descobert la pesantor del pas del temps, i una mena de somnolència relacionada amb la idea de repetició i d’etern retorn. Fragments del text i situacions es repeteixen una i una altra vegada potser amb la intenció d’infondre el dubte en els espectadors al voltant de certeses inamovibles relacionades amb el temps.
La posada en escena és espectacular: pantalla gegant, projeccions enlluernadores i asèptiques, escenes enteses com flashos que comencen i acaben amb certa violència… Els personatges es mouen maquinalment i el to de veu és monòton (fa pensar en la idea de model bressonià). Les tres germanes vesteixen de dol pel seu pare i la posada en escena sembla voler-les alliberar, però la inexorabilitat del pas del temps guanya la partida. Sembla…
Drei Schwestern xucla l’essència del text i ens la torna amb un llenguatge que ha tingut en compte, precisament, el pas del temps, la història de les arts escèniques i el caràcter canviant dels textos, fins i tot dels clàssics, i de les lectures que en fem.