Portar un clàssic literari al teatre sempre és difícil. Trobar una adaptació que sigui acurada i alhora atractiva per a un públic divers és complicat. Oriol Broggi ho intenta ara amb Sòfocles i el seu Èdip, i el repte no és poca cosa.
Com molts ja sabreu, Èdip és aquell que, sota una desconeixença total dels seus orígens, mata al seu pare i acaba casat amb la seva mare. En aquesta adaptació de Jeroni Rubió es descriu precisament això, el moment en què el protagonista pren consciència de tota la realitat. Una tragèdia grega amb totes les lletres.
Donant vida a Èdip tenim a Julio Manrique que aclapara tota l’obra amb el seu magnetisme, que et deixa enganxat a la butaca esperant saber més de la història. L’intèrpret aconsegueix una immersió absoluta en el personatge sense extralimitar-se en la intensitat a la qual ens té acostumats i que, a vegades, en certs personatges, sobrepassa l’estrictament necessari. En aquesta ocasió, aconsegueix equilibrar en la mesura justa passió i mimetització.
Com el protagonista, la resta d’intèrprets ens van narrant la història amb molta cura i veracitat. Entre els actors i actrius, però, destaca especialment Marc Rius que, com en obres anteriors, es planta dalt de l’escenari amb fermesa i demostrant que cap text li és aliè o difícil. En un moment concret de duel dialèctic entre el seu personatge, Creont, i el d’en Manrique, Èdip, el cara a cara es converteix en una batalla excepcional que no deixa indiferent al públic.
La posada en escena és senzilla i sòbria, aportant allò que és estrictament necessari per a la narració del text.
L’única pega que se li podria posar a aquesta obra és la dificultat en estar captivat per tota ella les gairebé dues hores que dura. Hi ha un problema de ritme, d’equilibri entre les diferents escenes – potser pel text excessivament llarg d’alguns moments concrets-, que provoquen que, més d’una vegada, l’espectador desconnecti del que se’ns explica. I aquesta desconnexió provoca que l’obra no acabi de ser rodona tot i les qualitats que té.