En èpoques convulses de crisi social els textos clàssics retornen per demostrar que les tragèdies humanes són atemporals i universals.
Aquest és el cas d’Una Íliada, una revisió del text clàssic d’Homer, adaptat a quatre mans entre Lisa Peterson i Denis O’Hare, que Eduard Farelo porta a escena per parlar-nos dels conflictes socials i la còlera humana.
El format del monòleg respon a dues necessitats. D’una banda, la voluntat del propi Farelo de posar-se en risc, afrontant un gran repte actoral que sens dubte supera de forma excel·lent. D’altra banda, el desig de narrar la història tal com es feia en l’època clàssica, donant tot el poder a la paraula del narrador i deixant que l’espectador construeixi les escenes al seu cap.
Per alimentar aquesta imaginació necessària en el públic, Farelo apel·la directament a l’espectador en més d’una ocasió, cosa que pot resultar una mica forçat en algun moment. A més, acosta la història al nostre entorn temporal i espacial, facilitant la nostra implicació i identificació.
El text té una potència capaç d’emocionar a l’espectador contemporani a través de temes universals com l‘amor, la guerra, la venjança i el perdó. Una història que el narrador porta 2.800 anys relatant amb l’esperança de poder deixar de fer-ho algun dia, cosa que per desgràcia sembla estar lluny de succeir.
La direcció de Juan Carlos Martel ens brinda una peça mil·limètricament construïda, on cada gest i cada paraula estan en el lloc exacte i la mesura perfecta. En definitiva, una obra impecable que val la pena ser vista.