Quan sento a parlar de l’ ‘OFF de Buenos Aires’, o del nom de sales emblemàtiques com Timbre 4, tinc la fantasia de fer un llarg viatge a aquesta meca teatral i passar-me hores de sala en sala veient teatre sense parar. Fins que això no arribi però, la Badabadoc fa més dolça l’espera. Aquesta petita sala de Gràcia fa la fantàstica feina de portar-nos algunes de les joies que s’hi poden veure. Una d’elles és El amante de los caballos que, per cert, trepitja per primer cop terres més enllà de les fronteres argentines.
La Companyia Moscú adapta un relat de l’autora nord-americana Tess Galagher, i porta en escena un monòleg que en veu baixa, ‘murmurada’, ens fa riure i emocionar-nos fins a posar-nos els ‘pèls de punta’ en diverses ocasions.
Anna Scannapieco fa un treball excel·lent. Sola en escena, despulla a poc a poc la memòria familiar del seu personatge. Primer l’avi, ‘L’amant dels cavalls’, i després el seu pare, al qui podríem anomenar ‘L’amant de les cartes’. Dos ‘vergonyoses’ herències familiars, més pròximes al vici i a allò ‘brut’, amb les quals ella, i el públic, acaba empatitzant.
De tots els detalls interpretatius i de la seva posada en escena se’n dedueix una direcció acuradíssima: una minuciosa partitura teatral que Scannapieco interpreta rigurosa i magistralment. Generosa, adopta el repte d’intercalar ‘murmuris’ incomprensibles durant tot el seu relat, entre frase i frase. Una aposta de direcció arriscada però justificada per la importància dels murmuris en la història, i molt ben resolta ja que el ritme de l’espectacle no se’n veu afectat.
El amante de los caballos és un regal per tornar a l’origen i a allò essencial. Un massatge pels sentits que ens apropa a allò més bàsic del fet teatral: presència i emoció. Una peça que encaixa com un guant amb La Badabadoc i que és un reflex de la feina que es realitza en aquesta sala durant tota la temporada: rigor, detall i un gran respecte per tot allò relacionat amb el teatre.