Comencem la nostra temporada teatral anant a La Badabadoc, una de les millors sales on es pot veure teatre argentí, a veure “El amante de los Caballos” , una proposta de la companyia argentina Moscú Teatro, que porta més de quatre anys en cartellera dins de l’off porteño.
“El amante de los Caballos” és el primer relat d’una col·lecció de dotze contes de l’escriptora nord-americana Tess Gallagher, que l’actor i director argentí Lisandro Penelas n’ha fet una adaptació en format d’unipersonal , interpretat per l’actriu Ana Scannapieco, que a part de ser la protagonista d’aquesta història, n’és també la narradora.
Des del primer moment quedes atrapat per l’espai, i per la calidesa de la llum. L’escenografia és plena d’objectes i estris propis del món rural. Som dins un estable.
Un cos en moviment, desplaçant-se sense pressa. Fluït. Elegant. Hipnòtic. Dominant l’espai. La seducció de la paraula. El xiuxiueig. Pensaments en veu alta. Acords del chamamé. Imaginació. Màgia i poesia. Ana Scannapieco ens hipnotitza amb els seus moviments, amb la mirada. En tot moment domina l’escenari. Ens emociona.
“El amante de los Caballos” és el viatge que ens porta a descobrir qui som a partir de la pèrdua d’un ésser estimat. El retrobament d’un mateix a partir dels nostres orígens. És l’essència del jo a partir de records, suposicions i històries, d’imatges guardades en els calaixos de la memòria, de les connexions i influències de la sang.
Poesia i sensibilitat
Si ens parem a pensar i ens auto analitzem possiblement veurem que som literalment una barreja de tots els qui ens han precedit. Pot ser físic , un do, un vici. La manera de caminar, la mirada, el gust per alguna cosa concreta , el do de tocar un instrument, el vici de beure, … Quan em miro al mirall, quan miro alguna fotografia meva, veig detalls que recordo de la meva àvia, del meu pare; altres vegades, són els que ens envolten qui ens diuen, al teu avi també li agradava…, el teu tiet també era, o sabia,… A mi m’agrada que em diguin que m’assemblo al meu pare, i no parlo físicament, sinó amb gustos i aficions, que ni tan sols jo vaig arribar a veure, o al meu avi, que tinc quelcom de la meva àvia o de la meva mare.
La feina que fa l’actriu Ana Scannapieco és extraordinària, totes les mirades, moviments, to, emocions,…
Penso que la complicitat entre el director Lisandro Penelas i l’actriu ha estat primordial perquè aquesta obra funcioni com un rellotge. Direcció i interpretació vam de la mà, i això es nota. Felicitats !!!
Us recomano que no us perdeu aquesta petita joia.