De sobte, davant nostre, una quadra, encantada potser, un espai simbòlic en el que serà possible per a la protagonista (Ana Scannapieco) remenar entre els records, manipular-los, recomposar-ne els retalls que hauran de reconstruir una identitat, o, si més no, assumir-la.
Lisandro Panelas, a partir dels relats de Tess Galagher (segona muller de Raymond Carver) dóna forma de monòleg a una història sobre la necessitat de resseguir el fil invisible que ens connecta amb els qui ens han precedit, per a comprendre la nostra essència. La posada en escena de Panelas té a veure, d’una banda, amb l’ambivalència de la naturalesa de la protagonista, on hi conviuen gestos equins amb els modes humans convencionals (feina incommensurable al voltant del cos de l’actriu), i d’una altra, amb una mena de simbiosi de l’actriu amb l’espai escènic, amb la seva relació amb els objectes i amb el cavall que ens dibuixa a l’aire per a fer-nos-lo present.
És una obra sobre un descubriment, un viatge al final de nosaltres mateixos, però la gran troballa (al nostre país, és clar) és el de l’esplèndida Ana Scannapieco a qui el director posa entre les cordes durant una hora que la portenya suporta mitjançant una lliçó d’intensitat no desbocada y d’un vaivé emocional que us lligarà a la cadira l’estona que ella decideixi. La cadència justa del seu dir, el ritme calmós, la claredat de la dicció… inscriuen amb lletres d’or l’actuació de Scannapieco en el llibre de la temporada 18/19 barcelonina.
Sovint, fan por les rentrées perquè sembla que hagin de prefigurar lo que se avecina. Tant de bo que aquest cop sigui així. No hi haurà muntatges molt millors, durant els propers mesos, que de la Companyia Moscú. Poquets dies a Barcelona, i algun a Madrid. El amante de los caballos és un xiuxiueig a cau d’orella que va ser emès fa segles, i La Badabadoc, el santuari en el qual se’ns diu.