El beso de la mujer araña és una novel·la de Manuel Puig del 1976, inspirada en el pres polític Luis González de Alba. Després vindria la pel·lícula protagonitzada per William Hurt (el seu únic Òscar) i, fins i tot, un musical de Fred Ebb i John Kander que va guanyar el premi Toni el 1993. Enmig de tot això hi hauria diverses adaptacions teatrals, com la que ens arriba ara. I és que el teatre era l’espai ideal per explicar una història que passa entre les reixes d’una cel·la, on només la fantasia i la imaginació de Molina (una dona en el cos d’un home) aconsegueixen obrir una finestra a l’esperança.
L’equip que ara defensa aquesta versió (Eusebio Poncela, Igor Yebra i la mateixa directora Carlota Ferrer) ja havia treballat junt fa uns anys a Madrid, amb un curiós muntatge que portava l’aclaridor títol de Esto no es la casa de Bernarda Alba. Allà es barrejava text, dansa, moviment corporal… i es jugava amb diversos recursos amb la intenció de sorprendre i de portar l’atenció de l’espectador cap a altres terrenys. Aquí també passa alguna cosa de tot això, però tinc la sensació que les idees no han trobat una bona resolució. Adivino les intencions de direcció i fins i tot aplaudeixo algunes troballes (el guardià-titella), però crec que no s’acaben d’executar bé i que queden una mica a mitges. També em va semblar –almenys el dia de l’estrena- que hi havia desajustos amb el so i amb la il·luminació.
Pel que fa a la interpretació també està, pel meu gust, descompensada. Poncela construeix un Molina fet a mida, fent-lo transitar tota l’estona per la corda fluixa amb una gran sensibilitat i una cura extraordinària. Si no fos pels problemes de so abans comentats, podríem dir que és una de les seves millor interpretacions en el teatre. Per la seva banda, Yebra no es troba tan còmode en el paper del represaliat polític. Salva molt bé tota la part gestual –era obvi tractant-se d’un ballarí de renom, encara que en aquests moments no exerceixi- però s’encalla amb la part parlada, potser la més compromesa tractant-se d’un personatge amb tant de pes a la trama.
El text, tot i que a moments dona la sensació d’haver envellit una mica, té fragments preciosos i juga molt bé amb tota la part narrativa. De fet, els moments en que Molina explica l’argument de La mujer pantera acaben sent el millor de la funció, juntament amb un final poètic i emotiu que Carlota Ferrer ha resolt molt bé. I és que allà on soni el We’ll meet again, de la Vera Lyn, sempre es produirà una mica de màgia.
