Quan un repassa els dramaturgs irlandesos des de principis del segle XX fins a l’actualitat pot experimentar una barreja d’admiració i enveja, que a fi de comptes explica la gran categoria de les obres que ens han arribat sempre des d’aquell país. De Bernard Shaw a McPherson, passant per Wilde, O’Casey, Beckett, Friel o McDonagh. Una llista que posa els pèls de punta, i que demostra que alguna cosa hi deu haver a la genètica perquè en un país relativament petit s’hagin format autors tan decisius per a l’escriptura escènica. En el cas de McPherson se li ha d’agrair el seu lirisme però també l’enorme comprensió que sent cap a les seves terribles criatures, sense jutjar-les ni trair-les mai. A El bon lladre tenim un personatge que vol redimir-se, tot i que sigui molt difícil fer-ho quan estàs just a la frontera entre el bé i el mal. Ell mateix es sorprèn dels sentiments que experimenta, ja siguin cap a una dona que el va enganyar, cap a una víctima que l’entendreix o cap a un company de cel·la que segurament acabarà seguint els seus propis passos. Un personatge fosc, però completament humà i fàcil de reconèixer.
Per a un personatge d’aquest nivell feia falta un actor en estat de gràcia, i crec que Josep Julien no ha pogut ser millor opció. Es nota que té el personatge completament apamat, perquè es permet jugar amb una colla de registres i recursos que enriqueixen fins i tot el text. En realitat tot està basat en ell, perquè a part de la senzilla i vistosa escenografia de Laura Clos no hi ha res més. No hi ha acció, no hi ha pràcticament moviment… només hi ha la paraula i la connexió entre actor i espectador, que almenys en la funció que jo vaig veure va funcionar a les mil meravelles. És cert que a vegades faltaria contextualitzar una mica més el monòleg i ubicar-lo en un espai i en una situació concretes, però el resultat és tan brillant que al final te n’oblides.