La intimitat d’un bufó

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si…Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França…tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp…i a l’escenari una persona. Un únic actor amb un domini impressionant del cos. Veiem tots aquets personatges en escena, els seus diàlegs, les seues intencions,…a través de petits gestos, posicions corporals, veus, màscares que de vegades l’actor es posa i d’altres les juga. I realment ho veiem. I vertaderament viatgem de la cort reial de molts anys enrere, als temps actuals, on apareix un mòbil i un ordinador completament integrats, amb naturalitat. I ja, per acabar de fer el joc malabar complet, l’actor trenca la quarta paret per dirigir-se a nosaltres directament amb un desvergonyiment total i encantador.
Tot i així l’obra en general té una essència bufó. Té aquest punt gore, grotesc. Porta la broma a extrems perillosos, que ens incomoden molt i ens fan enfonsar-nos a la butaca però, ràpidament, el protagonista dona un gir amb molt d’ingeni ( característica també típica del bufó), tornant-se un humà conscient de nou als nostres ulls. Tot i així, sempre estem situats a la frontera amb allò políticament (molt) incorrecte, que creua profundament per moments. I ho fa amb tanta qualitat i amb aquesta “ saviesa del tonto”, que tot i trobar-nos davant d’una obra que no està en un registre que jo aniria a veure d’entrada, surto encantada.
Tot el desequilibri que pot apreciar-se en el guió aparentment, al final veiem que és només una capa. Per sota d’aquesta hi ha un equilibri, una harmonia i un treball delicat que aconsegueix que el paral.lelisme i el joc irònic a base de “ guiño-guiño” amb el públic, encaixe fluidament, sense cap tipus de calçador.
Una obra crítica, àcida i sarcàstica, digna d’un bufó de la Cort.
*Petit spoiler: “I com escric jo l’obra, em permet matar al rei. Al rei…Lear! Lear! Que quede clar! No ens anem a confondre, que en els temps que corren…”