Teníem moltes ganes de veure aquest monòleg de Felipe Cabezas a la Sala Fènix, cinquè monòleg teatral de l’artista en la que serà la cinquena temporada de la sala.
A finals del mes de novembre, a la roda de premsa ja ens van comentar que, en aquesta ocasió han fet tàndem de direcció amb Jordi Pérez, director artístic de La Vilella, que ha assumit la part de direcció actoral, la direcció d’art (mascares i vestuari) és d’Anna Chwaliszewska i l’espai sonor d’Orestes Gas.
Els bufons, des de sempre, són uns personatges que han permès parlar de temes que la censura prohibia i criticar institucions i persones que aparentment eren “intocables”. En aquesta proposta el bufó del rei Lear no deixa en cap moment de ser un còmic, un actor que ens explica les conseqüències de la decisió del rei Lear de dividir el regne entre les seves tres filles, provocant amb aquest fet, una lluita de poder.
Una versió de l’obra de Shakespeare on es barreja el present rabiós amb els fets del passat. On es barreja la realitat i la ficció. Un viatge de la cort reial del Rei Lear als temps actuals on la tecnologia ho controla tot. Una proposta on l’actor es desmaquilla per tornar a la persona que treballa d’actor, i es torna a maquillar per tornar al personatge, amb una naturalitat absolutament sorprenent.
Les màscares ajuden Felipe Cabezas a assolir les diferents personalitats dels personatges que interpreta: el rei Lear, les seves tres filles Gonerilda, Regania i Cordelia, el seu fidel duc de Kent, el rei de França, el bufó i l’actor.
I és l’actor qui reflexiona al voltant del seu ofici i d’ell mateix com a persona, amb breus escenes en què la seva vida personal infereix en la seva vida professional. Molt intima i delicada l’escena en què l’actor parla amb els seus fills que no acaben d’entendre els sacrificis que fa per tirar la seva feina endavant. O la de l’amic actor que finalment decideix tirar la tovallola i iniciar una nova vida al camp.
Una feina interpretativa absolutament admirable i on Felipe Cabezas ens mostra la seva habilitat en la utilització de les màscares i a l’hora de donar-se rèplica ell mateix interpretant simultàniament més d’un personatge. Una posada en escena magnífica.
Molt destacable l’espai sonor, que tal com ens van explicar, està format per una música composta amb sons emesos exclusivament pel mateix Felipe Cabezas, tractats i digitalitzats artesanalment per Orestes Gas, en una transformació de la seva veu en sons, sense cap intervenció d’instruments….. i on fins i tot podem escoltar el soroll dels helicòpters com ens sobrevolen, en un intent d’acovardir-nos.
Un text crític respecte al poder amb molts missatges implícits, adaptat a la situació política actual … “decir la verdad es un signo de locura” perquè les lluites de poder de les filles del Rei Lear no són tan diferents de les lluites de poder a la nostra època. I la vida dels bufons de la cort no estan tan allunyades de la vida dels actors d’avui, la precarietat laboral i un futur incert uneixen al bufó i a l’actor que l’interpreta.
I com ens recorda Felipe Cabezas, ha d’aprofitar que és el seu teatre per dir el que pensa i permetre’s la llicència de què el bufo mati al rei … al Rei Lear, és clar.
Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ