Un Rigoletto sense tràgic final

No és la primera vegada que Felipe Cabezas interpreta un personatge semblant. A Inferno es posa en la pell de Tristano Martinelli, actor italià que va crear l’Arlecchino a Paris a finals del cinquecento.
És el cinquè monòleg de Felipe Cabezas actor i director xilè resident a Barcelona. Ha experimentat en molts àmbits del teatre i la interpretació, cinema (curtmetratges), escenografia, creació de màscares de commedia, atrezzo i formació d’afeccionats i professionals en el món del teatre.
Tot aquest bagatge es fa visible en aquesta petita obra, i dic petita pel format, l’espai i el personatge únic, però és gran per la magnífica interpretació, la capacitat per incorporar, no només l’obra del rei Lear sinó també la presència de la situació política actual a casa nostra, la crítica a la monarquia i als eterns problemes del poder, l’ambició, la tirania, la traïció i la venjança.
El Shakespeare de Felipe Cabezas és un conte destil·lat, adaptat i modificat (per alguna cosa n’és el director i dramaturg) per tal de fer-lo comprensible i eliminar tota la part feixuga dels embolics de la cort, les complicades xarxes que es van teixint per arribar al poder i a la destrucció dels oponents i adversaris. El fet de simplificar-lo no li treu dramatisme sinó que en reforça la tragèdia.
Especialment remarcable és la facilitat amb la que passa del personatge de bufó a l’actor utilitzant el desmaquillatge i el maquillatge en escena tot i parlant ara del rei Lear ara de la seva situació precària com actor. Utilitza aquest moment per fer una crítica a les dificultats de sobreviure en el món del teatre, a les seves difícils relacions amb la parella i les seves filles a les que d’una manera subtil compara amb les tres filles del rei Lear.
No puc deixar de remarcar la capacitat pedagògica d’aquest polifacètic autor. Al final de l’obra va fer seure a alguns joves del públic per dir-los que llur comportament no havia estat el que s’espera d’un públic respectuós. Per les cares i les llàgrimes d’alguns vaig comprovar que la lliçó havia estat apresa.