Martin Crimp és un dels autors dramàtics més importants i reconeguts dels últims trenta anys, tot i que sempre s’ha mogut entre el terreny experimental i la renovació del llenguatge teatral. Obres com El camp, Atemptats contra la seva vida o Cruel i tendre són autèntics referents per a companyies que volen explorar la forma i que tenen interès en treballar, com en el cas de Pinter, tot el subtext que els personatges no mostren. Fa uns quants anys que la Sala Beckett va descobrir-nos a l’autor amb un petit cicle, però ara és el Teatre Gaudí el que ens acosta una de les seves peces més emblemàtiques.
El camp vol suggerir i formular preguntes, més que donar respostes. Crimp, a l’igual que molts autors britànics de la seva generació, es situa sempre en la frontera entre la realitat i allò que podria ser possible. Juga amb els personatges i intenta bussejar en la complexitat de la ment humana, que xoca inevitablement amb allò que es mostra de cara a la galeria, al món exterior. Xavi Álvarez, director i actor de la peça, ha intentat reflectir aquesta dualitat i crec que ha aconseguit un espectacle molt cuidat i molt respectuós amb el món literari de l’autor. Com a públic, connectem de seguida amb una realitat diferent des del mateix moment que entrem per la porta falsa del teatre i ens endinsem, de nit, en una casa rural on tot sembla de veritat… però hi ha alguna cosa oculta que ens indica el contrari. Els sons, la música i la il·luminació hi juguen decididament a favor.
Anna Prats, Sonia Espinosa i el mateix Álvarez interpreten amb prestància al tercet protagonista. Ens oculten coses a cada mirada, a cada gest, acostant-se a aquest món de falses aparences que l’obra vol mostrar-nos. Però en algun moment, sobretot en el tram final, crec que hi ha un excés de tot plegat i la part interpretativa es ressent d’un joc que, de tant estirar-lo, pot acabar resultant artificial. És cert que el text de Crimp ja té una gran part d’artifici i no és gens fàcil de portar a escena. Són els riscos d’un tipus de teatre que vol descobrir, més que no pas convèncer…