Tractar el tema dels desnonaments amb les cendres de la Thatcher damunt de la taula té el seu enginy i la seva gràcia. Parlar d’una gran ciutat catalana -suposadament Barcelona- a través d’un transvestit, un taxista i una activista és una mica trillat però pot resultar pintoresc. Utilitzar personatges “simbòlics” com el governador del Banc d’Espanya augmenta l’absurd, tot i que l’absurd i la farsa són els gèneres que pretesament es volen abordar… Dit tot això, penso que El carrer Franklin parteix d’unes premisses interessants… però per a mi acaba quedant-se justament a l’inici de tot. No veig una evolució d’aquestes idees, sinó una simple exposició; no em diverteix massa res del que passa, sinó que em provoca estranyesa… i en ocasions un xic de vergonya; no crec que l’argument afavoreixi el pensament crític de l’autora, més aviat el banalitza.
Si el carrer Franklin hagués estat transitat per gent menys important, segurament avui no estaríem parlant d’ell. Crec que tots els autors, directors i actors de renom tenen dret a fer les seves boutades, però entenc que ells mateixos han de ser conscients dels riscos que corren… Sigui com sigui, em va agradar veure a Xavier Albertí i a Oriol Genís en la seva salsa, divertint-se d’allò més enmig d’un escenari atapeït de mobles. Per cert, l’estètica de l’obra, amb decorat d’Enric Planas i vestuari d’Albert Pascual, té un punt de lletjor que funciona bé i fins i tot em va recordar, en ocasions, els dibuixos de Nazario.