La funció principal dels mapes és mostrar el camí que un ha de seguir per anar d’un lloc a un altre. En aquest cas la funció principal de “El cartógrafo” és la mateixa, guiar l’espectador des de la butaca fins a les atrocitats que va cometre una part de la societat europea fa uns anys. Mayorga ens proposa un recorregut per la llegenda del creador de mapes de la Varsòvia en guerra i els seus lligams familiars. És cert que les llegendes que configuren una societat han de perdurar al llarg dels anys d’història per mantenir la identitat del col·lectiu, però sempre mantenint la fina línia de la frivolitat i la delicadesa que pot arrossegar un tema com l’Holocaust.
Els mapes, que són l’objecte principal de l’obra, no apareixen en cap moment. Sempre queden a la imaginació del públic. I no només els mapes sinó també la majoria de l’escenografia, els espais i els colors. Només un color present: tot de vermell excepte els objectes de l’avi precursor de la cartografia. En la seva estança hi ha dos tamborets de color de la fusta i la bata que porta d’un color marró gastat, qui sap si per marcar la diferencia de l’espai-temps, per remarcar el personatge o per ser l’eix vertebrador de la història? De la mateixa manera que es pot qüestionar per què l’escenari del Goya es tenyeix de vermell: per representar la passió, la sang, la identitat pro-comunisme? Tot queda a l’aire i, de nou, tornem a jugar amb la precepció del públic. Que al acabar l’obra decidiran, amb els seus acompanyants, qui té la raó i el motiu d’aquestes decisions
Blanca Portillo i José Luis García-Pérez fan fàcil tot aquest intercanvi de personatges i d’espais amb el seu gran talent i l’ampli ventall de registres actorals, col·locant l’espectador al lloc i amb l’empatia necessària per estar atent i present en les escenes de 70 anys enrere. Una magnífica història de Mayorga teixida amb les qualitats artístiques d’aquest duet d’actors que fan saltar les llàgrimes i creure’ns vianants experts dels carrers de la Varsòvia freda i trista.