Amb textos com El chico de la última fila, Himmelweg o Reikiavik, Juan Mayorga s’ha anat convertint al llarg del temps en un dels dramaturgs més importants i inspiradors de l’estat espanyol. Per això, cada nova posada en escena d’un text seu esdevé, fins a cert punt, un esdeveniment i és, en certa manera, garantia de qualitat. A El cartógrafo, l’autor ens proposa una reflexió sobre el dolor i la memòria a través de l’estudi dels mapes, element que serveix com a metàfora d’un tema molt transcendent. Com qui analitza les cicatrius de la pròpia existència, els personatges dels diferents espais temporals de l’obra busquen una explicació o una escapatòria del seu malestar individual que queda inevitablement connectat amb les ferides col·lectives. Una recerca existencial magistralment plantejada per Mayorga on la profunditat s’assoleix des de la senzillesa. El que tenen en comú, finalment, tots els protagonistes és que tracten de trobar un sentit a allò que senten i els envolta, i és la visió polièdrica d’aquesta recerca el veritable motor narratiu de la proposta. La sobrietat de la posada en escena ajuda també a potenciar les interpretacions d’un eficaç José Luis García-Pérez però, sobretot, d’una esplèndida Blanca Portillo que ofereix un veritable recital de registres de veu i emocions. Potser el fet que ells dos interpretin tots els rols del muntatge no acaba de jugar a favor del resultat final. Malgrat això, l’experiència és potent i enriquidora, afegint al debat cabdal sobre els records històrics un bon grapat de noves perspectives.
Enllaç copiat!