Hem hagut d’esperar tres anys per poder veure “El Cartógrafo” de Juan Mayorga a Barcelona. L’espera ha valgut la pena.
“El Cartógrafo” és una obra contra l’oblit. És treure a la llum tot allò que a alguns els interessa tapar, com si mai no haguessin existit. És fer-se preguntes sobre la terra que trepitgem. És prendre consciència de la importància dels fets i solidaritzar-se amb situacions similars contemporànies. Recordar per no oblidar una ferida que encara sagna.
“El Cartógrafo” és el tercer muntatge que Juan Mayorga dirigeix.
Tot va començar en el gener de 2008 durant un viatge de Mayorga a Varsovia. Els fets són molt similars als de Blanca, la protagonista de l’obra. Una passejada, una sinagoga, el descobriment d’una exposició de fotografies del gueto de Varsovia, un mapa on marcar els llocs on van ser fetes les fotos, i descobrir que tots aquells llocs no existeixen tret d’una pedra negra cremada amb els noms d’alguns supervivents del gueto. Una pedra cremada és l’únic record que queda del gueto jueu més gran establert per l’Alemanya Nazi a Varsòvia durant l’Holocaust, en plena Segona Guerra Mundial. Aquesta és la part real, però hi ha una part inventada, la de la llegenda del cartògraf, i la història personal de la Blanca i en Raúl.
“El Cartógrafo” és una obra complexa, difícil de seguir. Començant per la posada en escena: fosca, neta, sense gaires complements, pensada per que cada espectador construeixi i imagini les seves pròpies imatges de la història. Blanca Portillo i José Luis García Pérez interpreten els dotze personatges que surten al llarg de l’obra. Personatges que es van entrecreuant en un únic espai, però en dos moments diferents en el temps (2016 i 1940). Mayorga utilitza el passat per parlar-nos del present. El vestuari és sempre el mateix. Tots dos vesteixen de vermell. El vermell és el color dominant davant el negre de les parets i el terra. El vermell és la sang vessada.
“El Cartógrafo” és un exercici de memòria en el que Mayorga ens parla no tan sols del que va passar, sinó del que podria tornar a passar. Que malgrat tot el dolor se n’ha de parlar. Res de passar pàgina. No deixem que el record de milers de persones assassinades tan sols es converteixin en una fotografia, un record, una pedra, un monument o un capítol que forma part del passat. Recordar per no oblidar.