Junt amb un drama personal que no s’ha pogut evitar i del qual els protagonistes no se’n poden desprendre, l’obra ens presenta una història imaginària en un escenari real: el gueto de Varsòvia.
El pas del temps ho va esborrant tot, fins i tot la memòria, els fets es van sobreposant a cada època i ni la més esgarrifosa història d’horror i de monstruositat perdura en el temps. I és que ens fa vergonya pertànyer al segle que van ocórrer aquests fets, ens fa vergonya pertànyer a la humanitat que és capaç de realitzat tan atroces accions, i ens fa vergonya poder arribar a sentir indiferència.
Els actors-protagonistes, que es van movent entre el gueto i el moment actual passant per les diferents edats dels personatges ficticis, s’avergonyeixen en un moment determinat de representar una història tan crua i aturen la funció explicant que durant els assajos es van plantejar si ells tenien dret a representar aquesta història. Sentien aquesta torbació, aquest pudor i aquest respecte per les persones que ho van viure i hi van morir. Decideixen no representar-ho sinó, senzillament, descriure-ho. És el moment més emotiu i corprenedor de tota la obra. Aquest contacte de la història amb la realitat actual porta a dos magnífics actors a sortir de l’escenari per fer una descripció històrica però detallada, sense sentiments ni emocions perquè no ho poden resistir i els repugna minimitzar o frivolitzar dalt d’un escenari un drama que no han viscut però que els pertany.
Aquesta actriu i aquest actor són Blanca Portillo i José Luis Garcia-Pérez, versàtils i polifacètics tots dos, representen diferents personatges i diferents anys. Amb salts en el temps, els petits detalls de vestuari i canvis de registre i posició ens porten ràpidament a l’escena que volen descriure.
Juan Mayorga ha escrit i dirigit un text molt ben travat. Entrellaça les diferents històries, personatges i èpoques amb una agilitat sorprenent.
A Alejandro Andújar li devem l’escenografia i el vestuari. Tot és vermell, el vestuari, el mobiliari i tots els detalls de l’obra. És el color de la sang i de la vergonya.
Gràcies Juan Mayorga, gràcies Blanca Portillo, gràcies José Luis Garcia-Pérez i tots els que han intervingut en aquesta obra que ens ha commogut profundament.