Com és possible que una obra com El chico de la última fila deixi la Sala Muntaner a menys de mitja entrada una nit de divendres?
Un jove -silenciós, tímid, discret en aparença- crida l’atenció del seu professor de literatura amb una redacció. A partir d’aquest senzill plantejament es desplega un increïble text polièdric que ens parla de la comoditat i de la incomoditat de la classe mitjana espanyola; de nuclis familiars confortablement precipitats a l’avorriment i al fracàs; de nuclis familiars desintegrats que poden esdevenir un trampolí per anar més enllà i fer alguna cosa d’aquesta existència. De persones humanes i de les seves relacions complexes on, molts cops, sense adonar-nos, aquells que ens envolten acaben sent víctimes de la nostra necessitat de reproduir un cop i un altre traumes passats.
Un text meravellós de Juan Mayorga (un dels millors -sinó el millor- dramaturgs contemporanis espanyols), dirigit amb agilitat per Víctor Velasco i interpretat amb humilitat i entrega per una companyia madrilenya jove però molt conscient de la seva proposta.
Un espectacle necessari per a tots aquells espectadors que vulguin veure una obra interessant, senzilla en plantejament però intensa i complexa en el seu desenvolupament, que presenta com a millor ingredient l’honestedat, força i talent de tots i cadascun dels seus intèrprets (dalt i fora de l’escenari). No recomanada per a espectadors no interessats en una altra història sobre conflictes juvenils, generacionals i humans que serveix com a mostra del millor teatre que es fa a la capital espanyola.