Sovint els professionals del sector de les arts escèniques i els seus anàlegs ens veiem abocats la precarització i d’haver d’assumir una tasca en la qual no ens hem -exactament- especialitzat. D’allò que hem estudiao, que se’n diu, i que quan no és del nostre grat i ens incomoda per no ser -exactament- la nostra especialització ens recorden també allò de haber estudiao. És per a això que la majoria sabem fer més d’una funció que sovint no tenen relació entre sí, fent que de vegades un autor, sigui també l’actor i director, dissenyador gràfic, estilista. D’això a la vida de còmic itinerant, ja sigui un il·legítim membre de la companyia Iniesta-Galván o Tespis i el seu carro, només hi ha una passa…
La precarització ens porta, sovint, a desdibuixar-nos com a professionals i desconèixer quina és la nostra veritable vocació. Sovint ressonen dins de les meves oïdes unes paraules que vaig sentir dir a una de les companyes habituals de la inefable reina drag de Barcelona, Carmen de Mairena, que habitualment es deixava acompanyar per La Pompadour, que sovint deia: “Yo también hago cosas” quan feien una nova oferta de feina a de Mairena, i que sovint no era massa ben remunerada ni massa digna. Però és tan freqüent la precarització i la liquiditat de la professió dins del món escènic que tot esdevé un esfereïdor mercat de la carn on tothom és volàtil i té -poc- preu. Els recipients mortals són, al cap i a la fi, recipients mortals. Prou mutables per assumir una tasca o una altra.
L’exposició i el constant judici en la que es veuen constantment sotmesos els amants de Melpòmene i de Talia fa que el desconcert sigui una constant, exhibint-se i demostrant quins són els seus talents i vàlua. I sovint, davant d’aquesta avaluació, ja sigui per una vista i gust ensinistrats, només trobem el desconcert. Que és qui presideix aquesta estranya oficina o indret oníric on es realitza el càsting al qual assisteix la protagonista.
Un emplaçament sense sentit en què li demanen per les seves aptituds. Que no sempre són els esperables ni desitjables, sinó les que requereix el constant flux d’informació i humanitat, mutable i ple de gustos canviants. Sovint per necessitat o sovint per les ganes de vendre i consumir més, que sovint també es confon amb necessitat. A partir d’aquí, perdre’s en un jardí salvatge que són infinits camps semàntics on els símbols es giravolten i perverteixen, esmicolant totes les aspiracions a mesura que avancen els minuts en l’avantsala d’un càsting que mai comença ni mai acaba, si no que esdevé un espirall descendent que com deia Nine Inch Nails ens porta a el més trist del nostre món. Que és ser massa ridículs i gens vàlids per a esdevenir algú en una perversa revisitació de la selecció natural, que no és ni esdevenir ser peix, sinó simplement ser l’abstracta i heterogènia composició que és el plàncton.
Aquest plàncton que és també autodepredador es reparteix entre Patrizia con Zeta i la Miren Jalón, sota la direcció i escriptura d’Angelo Orlando, que les fa transitar a les actrius per espiralls, laberints vegetals i crop circles plens de senyals i símbols que només els iniciats són capaços de desxifrar.
