No és la primera vegada que Els Joglars adapten un text de Cervantes: ja ho van fer l’any 2004 amb El retablo de las maravillas. En aquesta ocasió, però, no ha estat un entremès el que han volgut portar a escena sinó una de les Novelas ejemplares. Malauradament, en aquest cas, el resultat ha esdevingut un experiment fallit. Com a obra d’un grup de teatre històric, El coloquio de los perros té tota una sèrie de virtuts respecte al seu muntatge. L’escenografia és senzilla, estètica i molt funcional, així com els elements d’atrezzo i el molt ben dissenyat vestuari. No obstant això, com a maquinària narrativa és evident que no funciona: es fa llarga i avorreix per diferents motius. Primer, perquè la interpretació dels gossos per part de Pilar Sáez (Beganza) i Ramon Fontseré (Cipión) repeteix una vegada i una altra el mateix esquema fins a la sacietat i això cansa l’espectador. Una cosa semblant succeeix amb l’estructura de la història que consisteix a presentar uns amos darrere uns altres sense que cap acabi aconseguint remuntar l’interès. A més, l’humor és massa simple i groller, i la suposada crítica social que conté la mirada dels gossos no és prou punyent, ni s’ha sabut potenciar més que en certes referències a l’actualitat que, francament, no encaixen. Per tant, tot i el gran treball dels secundaris (Dolors Tuneu i Xavi Sais) i la correcta direcció de Fontseré, en conjunt, no aconsegueix fer arribar cap missatge amb força, ni divertir prou ni emocionar en absolut. Potser el material no donava per fer un gran espectacle però, en qualsevol cas, de les qualitats que potencialment tenia no han sigut capaços de treure’n gaire profit.
Enllaç copiat!