Després d’explorar el racisme que existeix a la nostra vida més quotidiana, malgrat que, sovint, no ho vulguem veure amb Negrata de merda, la dramaturga i directora Denise Duncan fa un pas endavant en la seva carrera amb aquesta nova proposta. El combat del segle suposa tot un creixement artístic per la creadora per diversos motius: el muntatge és molt més gran i ambiciós, la trama que explica és més intricada i, a més, es basa en un personatge real, cosa que sempre suma complexitat al projecte. Afortunadament, Duncan surt molt ben parada del repte, aconseguint un espectacle que llueix i que, amb els seus recursos escènics, ens transporta ràpidament a l’època històrica i col·loca amb audàcia tots els temes dels quals l’interessa realment parlar: el racisme, les conseqüències de l’èxit, l’amor i el destí. Potser el text cau, de vegades, en alguna repetició i, per tant, li hagués beneficiat una certa retallada. No obstant això, cal dir també que, musicalment, el show és tota una delícia i sap jugar amb l’espai escènic i la il·luminació de forma magnífica. És d’agrair la valentia de Duncan a l’hora de fer una aposta arriscada i posar en escena històries (en realitat) tan nostres que, per motius que tots sabem, fins ara no s’estaven explicant i era, a aquestes alçades, tota una irregularitat. A poc a poc, això ho estem començant a reparar. Bé, millor tard que mai, ¿no?
Enllaç copiat!