Aquesta no és una obra més de Denise Duncan, una autora que forma part del col·lectiu Tinta Negra per a la defensa de la diversitat racial a l’escena i que és autora d’obres com Negrata de merda. Quan un entra al teatre ja s’adona de que és una obra ambiciosa, almenys formalment. Després, un cop començat el periple vital del boxejador Jack Johnson, ja veiem que també és ambiciosa des del punt de vista estructural i conceptual. El gran combate ens parla de racisme, però també de llibertat i de saber trobar el teu lloc al món. I ho fa a través de la vida de Johnson, que va causar diversos escàndols als Estats Units de principis del segle XX i que -com a curiositat, i com a excusa per a l’espectacle- va estar vivint uns anys a Barcelona. S’haguessin pogut trobar altres personatges per parlar del mateix, però està clar que la boxa funciona com a metàfora potent i definitiva.
El que crida més l’atenció del show (crec que és una bona forma de definir-lo) és que en uns quants minuts, i amb només cinc actors, ens ubiquem a un munt d’espais i coneixem molts personatges. Passem del ring al cabaret, i saltem de Barcelona a ciutats americanes com qui no vol la cosa. No és fàcil agafar el ritme d’un artefacte així, i és cert que al principi ens trobem amb una energia més baixa que la que tindrem al final. Yolanda Sikara i Queralt Albinyana són les principals impulsores del ritme, amb les seves ganes i la seva empenta. Armando Buika, Àlex Brendemhül i Andrea Ros són els encarregats dels personatges principals, que defensen amb força convicció.
En definitiva, un espectacle molt ben produït i amb una clara vocació reivindicativa. Potser a moments es perd per voler seguir amb massa detall la vida de Johnson i de la seva dona, però està clar que la direcció de Duncan ho resol molt bé.