Kultur és la nova proposta del Conde de Torrefiel, trencador i crític com són les seves obres, se’ns proposa com un spin-off de La plaza. És l’intent d’atorgar un sentit a l’existència compartida.
Cercar el sentit i la connexió entre la narració i la imatge. Anar destriant la informació rellevant de la irrellevant, el soroll d’una laboriosa tasca d’un ésser racional, organitzar els pensaments i sensacions. Dues maneres d’explicar uns fets (en forma de narració i també de forma escènica) que obliguen l’espectador a prioritzar-ne un –i ignorar-ne l’altre- de forma inconscient en funció del grau d’estimulació que cada canal aconsegueix segons el moment. Un soliloqui intern d’una persona que es mira el seu propi reflex.
La veu interior ofereix una manca total d’emoció que força l’espectador a suplir-la. En aquest intent continu de trobar sentit en allò que ens expliquen i allò que veiem, l’espectador no podrà acceptar aquest buit emocional, i serà ell mateix l’encarregat suplir-lo… El públic agafa el llenç emocional de l’obra, totalment en blanc, i el pinta d’acord amb el seu propi bagatge de sensacions viscudes i creences preexistents. Cadascú produeix un context emocional propi; el mateix diàleg, les mateixes imatges, tenen tants matisos i expliquen tantes coses com espectadors hi hagi a la sala.
El públic pren consciència de la seva necessitat en el teatre, i al mateix temps ens transforma en un voyeur. Les pantalles tenen la capacitat de crear emocions que no existeixen, sensacions que no hi eren en aquell moment. Com fets tan freds poden arribar a causar tantes reaccions dins nostre? Un reflex de la societat actual, i la seva absurditat. La nostra responsabilitat.