Fa 45 anys que Carmen Resino va escriure El Contrato, obra feminista que no s’havia estrenat mai. Les dues actrius Sònia Pérez i Alba Muñoz sota la direcció de María San Miguel posen al damunt de la taula (escenari) els eterns temes que segueixen vius i punyents quatre dècades després.
M’encanta el teatre que et permet imaginar-te o pensar el que vulguis, que et diu el que tu vols entendre o sentir. Podria ser una sola actriu atrapada en un món heteropatriarcal (llavors no es portava aquesta paraula) del qual en vol sortir, ho intenta, vol fugir però se sent atrapada i s’hi vol sentir a gust però no pot. Vol posar flors per fer més agradable la seva vida de soledat i aïllament. La segona actriu és el seu alter ego, posada per fer de contrast, de contrapunt, per fer sonors els pensaments, per poder dialogar amb si mateixa, per posar paraules on han deixat d’existir. L’amor ha fugit i l’enyorança l’anul·la.
El mur simbòlic que volen destruir podrien ser cadenes, lligams de qualsevol tipus que les té presoneres.
Elles dues van reproduint les actituds del qui les aboca a la submissió i a la dependència: la autoritat, la manca de comunicació, la distancia, la violència.
L’escenografia és minimalista. Només dues cadires a l’escenari que fan moure per convertir-les en llit, en objecte agressiu, en element d’acostament o allunyament. I elles dues ho omplen tot.
És una obra simbòlica, conceptual però real i dura. El mur és infranquejable, no es pot destruir per més que ho intenten. Quaranta anys més tard, s’han trencat molt murs però per la dona encara existeixen moltes submissions per força acceptades i difícilment franquejables.