Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.
Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.
Pare i fill són incapaços d’estimar, són dues persones que es repel·leixen amb una brutalitat que fa mal. Una relació que a mesura que avança l’obra és més destructiva. El mateix Norén va categoritzar aquesta obra com un malson amb una força emocional pertorbadora.
La posada en escena d’aquesta proposta és espectacular, potser una de les millors que hem vist en aquests darrers anys; l’espai escènic és com un personatge més que té vida pròpia, ple de bustos de guix i amb un quadre “viu” que va canviant d’imatge durant la representació. La il·luminació i la música són essencials i ja ens impacta en començar la representació a les fosques amb el lied de “Viatge d’Hivern” de Schubert i la sorprenent aparició dels tres protagonistes, presentats com unes deixalles.
Els canvis d’escena són molt significatius i en ells apareixen les realitats que s’amaguen en els personatges i veiem al fill que vol però no pot deslliurar-se de la figura del pare, un pare al qual admira i vol imitar però que odia justament perquè no és ni pot ser com ell. Veiem la noia tendre, que no troba en el fill la correspondència a l’amor que ella li té. I veiem un pare que no vol afluixar els lligams emocionals que el mantenen lligat a aquest fill …”quan ta mare va morir, em va demanar que m’ocupés de tu …”
Una obra punyent i dura, molt dura, amb unes interpretacions extraordinàries, malgrat que a l’inici ens va semblar que la interpretació de Nao Albet, pecava d’una sobre interpretació que no era massa creïble; per sort ens vàrem adonar a poc a poc de com és realment el personatge que ens vol mostrar Lars Norén i de la dificultat que té d’interpretar-lo com cal; és llavors quan ens vàrem adonar que no existeix una millor manera de fer-ho, per la qual cosa, hem de felicitar molt sincerament a Nao Albet, per aquesta insuperable interpretació, una de les millors que hem vist d’aquest actor.
Si desitgeu veure la crònica original, només heu de clicar AQUÍ