La primera obra que ens presenta la Villarroel aquesta temporada sembla ser una aposta segura, ja que juga la partida amb quatre asos amagats a la màniga, els quals són: el seu autor (El mètode Gronholm, Burundanga), el director (àntic responsable del Teatre Nacional de Catalunya) i els dos actors (amb tants èxits que la llista seria interminable). Així doncs, inevitablement, el resultat només podia reflectir un gran èxit comercial amb funcions exhaurides. Malgrat això, cal dir que comercialitat i qualitat no van sempre agafades de la mà, però seria injust dir que aquest és el cas. Es cert que l’autor planteja inicialment una temàtica molt sucosa enmarcada dins la situació econòmica actual, la qual donaria per fer una extensa reflexió a partir de la vis còmica, però malauradament aquesta oportunitat es desaprofita i es relega a un segon pla molt discret. En el seu lloc, Galceran opta per apropar-se a la comèdia d’embolics, aconseguint una proposta ben treballada que té com a propòsit fer riure a l’espectador durant gairebé tota l’obra, però sense aconseguir la profunditat que inicialment semblava que anava a transmetre o que podria haver transmès.
D’altra banda, l’escenografia és un dels grans encerts de l’obra, la qual permet mostrar l’escena des de totes les perspectives possibles gràcies al seu moviment giratori de 360 graus. Com a complement, cal dir que la il·luminació freda i directa juga a favor de la posada en escena, la qual és eficaçment dirigida per Belbel, qui treu unes grans interpretacions dels seus dos actors.