La Pavana, una companyia històrica del teatre valencià, ha arribat quasi a final de temporada per proposar-nos aquest atípic musical de forma inesperada. S’ha triat per a l’ocasió una antiga obra de Frank Marcus que fins i tot va tenir la seva adaptació al cinema, amb escàndol i censura inclosos (eren els anys 60 i la indústria americana encara no permetia ni entenia un petó lèsbic). L’obra, evidentment, ja està una mica passada però Rafael Calatayud ha optat per transformar-la en una obra amb cançons, amb molta mala llet i molt d’humor.
És cert que les parts humorístiques i les cantades funcionen molt millor que alguns diàlegs, i fins i tot descompensen el conjunt. També es pot discutir l’opció escenogràfica i la repetició de determinats recursos, però no es podrà negar que les quatre actrius mostren un talent a prova de bombes. En definitiva, un musical estrany que no s’adscriu a cap de les modes actuals en aquesta matèria. Un producte fosc, molt fosc, amb ironia soterrada i una llibertat artística que potser no funciona al cent per cent però que ajuda a crear moments esplèndids. En definitiva, un musical que no agradarà als incondicionals del gènere, però sí a tots els que creiem que el gènere pot optar per altres formes i donar més de si… almenys a casa nostra.