De vegades no hi ha prou en tenir un bon text, unes interpretacions brillants i una bona veu per ser un espectacle d’aquells que en diem rodó. Avui ha estat una d’aquelles vegades que no saps perquè no t’ha acabat de convèncer el que has vist, tot i que tots els seus ingredients eren més que bons.Com quan fas un arròs amb peix fresc i no t’ha quedat espectacular.
La companyia La Pavana ha triat el teatre Romea per celebrar el seu 30 aniversari, i nosaltres com a fidels seguidors d’aquesta companyia, que vàrem descobrir al Versus Teatre amb la adaptació de l’obra “Una jornada particular” (un dels millors treballs de la companyia), els hem anat seguint en totes les propostes que han portat a Barcelona.
El text és una adaptació que ha fet Rafael Calatayud de l’obra “The Killing of Sister George”” de Frank Marcus. La trama està situada en una sèrie televisiva de gran audiència. Ja en la seva estrena va portar molta polèmica davant d’una societat conservadora, com és l’estatunidenca, degut al seu fort contingut i alguna que altra escena lèsbica, estem parlant de l’any 1964. El tema gira al voltant del poder, la homosexualitat, les enveges, els vicis, la submissió, els interessos, les emocions …
No es tracta d’un musical, tot i que les quatre actrius (Anna Casas, María José Peris, Mamen García i Teresa Vallicrosa) canten de meravella temes de Circus Contraption, Tiger Lillies i Amanda Palmer. Podríem dir que és un drama fet amb ironia i tocs d’humor.
Les interpretacions han estat totes genials. La protagonista (la germana Bel) ha estat interpretada per Teresa Villaciosa; el seu paper és el d’una actriu madura (Julia), lesbiana, de caràcter fort i alcohòlica; una estrella de la televisió , que des de fa anys interpreta el paper d’una monja bondadosa, rés a veure a com és ella en la seva vida real.
L’escenografia i la il·luminació correctes. No m’ha acabat de convèncer el tauló de fusta tot i que ha donat molt de joc a l’escenografia.
L’escena lèsbica sensacional !!!
Les veus espectaculars, sobre tot la de Teresa Vallicrosa, que tenia una sonoritat especialment agradable.
El so fatal. Nosaltres teníem fila 5 i ens costava de sentir el que deien, possiblement per això no em va acabar de convèncer.
El públic (molts amics de la companyia) van aplaudir i cridar amb ganes, la resta aplaudiments de cortesia.
Nosaltres no vam sortir gaire convençuts.