Vagi per endavant la felicitació a un entossudit Julio Manrique, que des de que va saber que s’havia adaptat al teatre la novel·la de Mark Haddon va decidir que la portaria a casa nostra. Li agraïm que ho hagi fet, però també que hagi adaptat amb els mitjans que tenia a l’abast un text que a Londres es representa amb un desplegament tecnològic força important. Per a mi, una de les coses que m’ha atret més del muntatge -a banda de la gran interpretació de Pol López, de la que ja en parlarem- ha estat la sincronització i coordinació de tota la companyia per treure dels mínims recursos (cinc pissarres mòbils, una plataforma, un llit i poca cosa més) uns resultats espectaculars. Gairebé de forma manual, amb l’excepció de l’allau de projeccions de la segona part, els actors van construint davant nostre un món que ens creiem i ens aclapara. És cert que a vegades tanta parafernàlia ens pot arribar a distreure de coses més importants o ens pot atabalar (els moments amb música obliguen als actors a cridar més del compte i es produeixen moments de cert garbuix), però s’ha de reconèixer que així d’entrada és un dels grans encerts d’aquesta proposta trepidant, dinàmica i alhora emotiva.
És cert que l’espectacle s’allarga en excés. Tots els que hem llegit el llibre ens va sorprendre que en el tram final de la història hi hagués mitja part. Ens preguntàvem què quedava per a la segona, i al final vam comprendre que a l’adaptador teatral li importava molt el viatge a Londres i que volia emfatitzar -potser massa- l’aventura de Christopher Boone fora del seu cercle vital. Crec que això no ajuda al resultat final i fa que el que havia estat fluid i ric durant la primera hora i mitja, acabi convertint-se en quelcom més feixuc i sentimental. Tot i així, crec que l’altra gran pilar en el que se sustenta la proposta del Lliure aguanta qualsevol cosa. Aquesta peça és l’actor Pol López, capaç de portar el seu difícil personatge de forma impecable. Està molt ben acompanyat, tot s’ha de dir, però la seva presència es fa indispensable i penso que imprescindible. Algú pot imaginar-se aquest espectacle amb un altre protagonista?