Les dues últimes vegades que he anat a Londres, m’he quedat amb les ganes d’anar a veure el muntatge que la National Theatre porta representant d’aquesta obra des de fa uns quants anys. Així que, quan vaig llegir que el Lliure portaria a escena aquest muntatge, em vaig alegrar moltíssim, però al mateix temps em va fer por que les grans expectatives que havia dipositat en el muntatge me l’espatllessin, cosa que no ha passat. Un cop vist, puc dir que Simon Stephens ha fet una adaptació de la novel·la de Mark Haddon realment rodona, aconseguint crear una estructura dinàmica al servei de la direcció i aprofitant els recursos teatrals per incorporar-los dins de la mateixa història. De fet, durant el transcurs de la funció, un té la sensació d’estar llegint un llibre, veient una pel·lícula i gaudint d’una obra de teatre, tot al mateix temps. A més, ens trobem davant d’un desenvolupament exemplar del protagonista, en el que el trastorn mental d’aquest adolescent es tractat d’una forma totalment natural, permetent-nos descobrir al personatge sense que la seva condició sigui un fre per a la trama, com tampoc ho és per al Christopher Boone.
Com dèiem, l’obra demana un treball de direcció exigent, per al qual Julio Manrique ha estat totalment a l’alçada. Potser, l’obra no compta amb els mitjans tècnics de la gran producció realitzada a Londres, però el director ha sabut mantenir el dinamisme necessari en el desenvolupament de la trama i ha dotat de ritme l’obra, utilitzant pocs mitjans i traient partit dels seus actors. Entre aquests, destaquen uns esplèndids Marta Marco i Ivan Benet, tot i que el treball del Pol López és d’aquells que mereixen tot tipus de premis, sent el més gran el de l’ovació emocionada i sincera que rep després de cada funció per part del públic, la qual també es trasllada a l’aconseguida totalitat de l’obra.