Estic convençut que després de la irrupció abrupta i catàrtica de gent com Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Daniel Veronese o Claudio Tolcachir, el següent argentí cridat a entrar per la porta gran dels nostres teatres és Nelson Valente. Potser no ha estat tan ben programat ni promocionat com algun dels anteriors, però el seu teatre és una prova més de que els argentins basen el seu treball en la veritat, la versemblança i l’humor. Està clar, però, que és un humor que emmascara, que desfoga i que ajuda a fer més suportable els drames de la vida quotidiana. A El Declive el drama el porten dues parelles de més de seixanta anys, que afronten aquesta nova etapa de la vida de la forma que poden… Els somnis no acomplerts, l’amor perdut o els projectes de futur són alguns dels temes que van apareixent en aquesta història senzilla, però emotiva… i en algun moment esfereïdora.
Com en molt del teatre argentí que ens arriba hi ha algunes característiques comunes: el decorat funcional, els silencis plens de contingut, el solapament dels diàlegs, etc. El quartet d’actors fa la resta de la feina, perquè a part del text i la veritat -un altre cop la veritat- tampoc hi ha res més on agafar-se o amagar-se. La gran Lide Uranga comença l’obra amb un petit i esplèndid monòleg que marcarà el to de la seva actuació. Cristina Pachi Molloy, Enrique Amido i Carlos Rosas l’acompanyaran esplèndidament, tot i que a moments hi ha silencis que no s’acaben d’omplir del tot o alguns esclats que esdevenen massa sobtats. Petits detalls tècnics de la interpretació que no aconsegueixen entelar un teatre nu i realista, fruit de la necessitat i també de la virtut.