Aquesta obra de la Zaranda transita entre el món del bufó, l’esperpent i el relat crepuscular per a contar-nos la història d’un cabaret en decadència. Els seus treballadors sobreviuen com poden en aquest temple del fracàs que fa temps va deixar de rebre públic.
Compartim la seva quotidianitat, on els sis integrants del cabaret passen el temps com poden. Recorden antics números sobre l’escenari, comparteixen monòlegs que parlen sobre temes com l’oblit o el fracàs, i en definitiva, s’acomiaden d’un món al qual fa temps van deixar d’interessar.
Què passa quan l’espectacle arriba a la seva fi? Què queda de la vida sense cultura? És necessari comptar amb un públic per a actuar? Allò frívol es torna tràgic i allò divertit passa a ser patètic quan aquestes regles canvien. Hem de traslladar aquestes preguntes del món escènic al món quotidià, tal com recalca la companyia amb la seva peculiar forma d’acomiadar-se.
Encara que l’ambientació i la construcció dels personatges mantinguin l’interès de l’espectador és cert que en certs moments no acaba d’arrencar. Algunes parts es tornen repetitives i la progressió sofreix alts i baixos al llarg de l’obra. Tal és la desídia d’aquests personatges cap a la vida que el sentiment pot arribar a contagiar la zona de butaques. Sigui com sigui, és un tendre relat sobre uns éssers patètics que lluiten per un lloc que van perdre fa temps.