EL DESGUACE DE LAS MUSAS és el nou espectacle de la companyia La Zaranda-Teatro Inestable de Ninguna Parte. Recordem “Ahora todo es noche” en 2017 i “El grito en el cielo” en 2015, ambdues en aquest mateix teatre.
En aquesta proposta es conjuga la dinàmica que s’estableix entre la comèdia i la tragèdia i contemplem, astorats, com un lloc reservat a la música, la llum i els lluentons s’hi ha transformat en un “cau”, on sobreviuen com poden, velles i decadents artistes del que un dia havia estat un lloc d’èxit.
L’escenari, habitualment reservat als espectacles de cabaret, als números musicals o còmics, es converteix en el lloc on els artistes interpreten uns monòlegs impregnats de fracàs i creen moments còmics dins de les situacions tràgiques.
El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s’escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.
La peça, com és habitual en la companyia, compta amb el text d’Eusebio Calonge i la direcció de Paco de la Zaranda. En aquesta ocasió, a més de l’elenc format per Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez, compten amb el treball dels intèrprets Gabino Diego i Inma Barrionuevo, i de la soprano Mª Ángeles Pérez-Muñoz.
Una peça al·legòrica de la cultura apuntalada que espera la seva caiguda, on les rates apareixen per devorar-ho tot i on els artistes que sobreviuen a contracorrent, estan esgotats i a punt de decidir que tiren la tovallola. Un món oblidat, arrasat pel poder de la indústria i les noves tecnologies.
El teatre reduït a desballestament, on cadascun va usant les peces que serveixin per a aguantar en un món tecnològicament implacable, cada vegada més sorollós i menys humà. On apunta la rebel·lia però de fet la submissió a les normatives dels despatxos és total.
La inspiració per aquesta nova producció (segons ens van explicar a la Roda de premsa del passat dimecres) ha estat La Bodega Bohèmia, de Barcelona, un lloc on als anys setanta, ja estava “habitat” per artistes decadents que en aquell escenari es continuaven sentint “estrelles”.
Un treball immens i minuciós, de dibuixar amb fidelitat uns personatges que nosaltres vàrem conèixer a “La Bodega Bohemia” ja fa molts anys i que gràcies a La Zaranda, hem pogut recuperar records entranyables de la nostra joventut.
Una proposta que sense dubtes generarà opinions contradictòries, ja que en sortir nosaltres del teatre hi havia algunes persones molt enfadades i decebudes, en tant que nosaltres vam sortir molt satisfets, malgrat la tristor que es desprèn de tot plegat.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ