Engega, pausa, rebobina. Torna a començar, explica, para, rebobina. I així unes quantes vegades per mostrar l’espera d’una família mentre la filla torna del seu viatge a Austràlia. Durant aquestes parades i tornades s’exposen pors, desitjos i, també, la foscor d’algun dels personatges.
Amb un muntatge arriscat en la transició narrativa, té salts endavant i enrere que a vegades funcionen i d’altres no tant. En alguns segments aporta un matís, un afegit a l’acció i al text, però en altres moments es veu repetitiu i, fins i tot, pesat. En aquests moments, s’espera que la trama avanci una mica més, es com si la narració quedés encallada i trenca l’atenció del públic. Aquest és el principal punt feble d’aquesta producció que parla de temes molt interessants per explorar.
L’habilitat dels intèrprets per anar saltant d’un punt a l’altre del text i modificar diàlegs que comparteixen en diferents moments gesticulació i posada en escena és d’admirar. Albert Pérez, Vanessa Segura i Alícia Puertas són els que aguanten escena tota la producció, els seus canvis d’estat emocional i la repetició de text i modificació és un exercici molt difícil que s’aprecia molt durant tota la producció.
L’escenografia i l’estructura sonora i d’il·luminació ajuden molt a creat una ambientació adequada, però continua fallant una estructura narrativa no gaire ben mesurada. Si les anades i vingudes endavant i enrere anessin disminuint progressivament o fossin repetitives només en els moments més clau, llavors el text i l’espectadora aguantarien més i millor aquests salts.
Amb tot, la història ens deixa amb un fil inconclús que deixa volar la imaginació en aquesta trama que, amb alguns moments divertits, no deixa d’explicar un drama familiar amb moltes arestes per descobrir.