L’any 2007 els premis Tony, els més prestigiosos que s’atorguen al teatre que es fa a Broadway, van condecorar a Spring Awakening com el musical de l’any. Aquells vuit guardons la van reconèixer com una de les grans, tot i que al no tenir un muntatge espectacular dels que els hi agraden a les grans productores l’espectacle va tenir una projecció internacional reduïda. Ara, finalment, Marc Vilavella i David Pintó la porten a Barcelona en un format adaptat i reduït… però amb tota la força de les seves cançons i l’energia d’un repartiment jove totalment lliurat a la causa.
El despertar de la primavera, basat en l’obra homònima de Frank Wedekind, té el seu punt fort en la partitura pop-rock de Duncan Sheik i les lletres d’Steven Sater. L’adaptació catalana funciona amb igual força, i el reduït espai de la Sala Gaudí s’ha sabut adaptar a les mil meravelles. En aquest sentit, la direcció de Vilavella és fonamental, a l’igual que la meritòria il·luminació de Daniel Gener i les coreografies minimalistes i precises d’Ariadna Peya. Els joves protagonistes demostren que ja hi ha un relleu generacional, i que no s’ha de tenir por als reptes musicals en un futur. És evident que potser amb major producció tot lluiria una mica més, i que el recurs de condensar tots els personatges adults en només dos actors -un recurs que ja existia a l’original- potser s’hauria de treballar una mica més. Sigui com sigui, l’obra ha estat per a mi un èxit i una sorpresa… Tant de bo que segueixi l’estela de Sugar i els espectadors tinguin la oportunitat de descobrir-la i gaudir-la.