El despertar de la primavera és un dels musicals que tota persona amant d’aquest gènere ha de conèixer. Basat en la tragèdia teatral Frühlings Erwachen de Frank Wedekind (1891), va ser adaptada com a musical a Broadway amb el títol de Spring Awakening (2006). L’èxit de crítica i públic va ser instantani, i va catapultar els seus dos protagonistes a la fama: Lea Michele (Glee, Scream Queens) i Jonathan Groff (Hamilton). D’entrada, per tant, ja recomanem l’obra per la seva importància dins de la història del teatre musical contemporani.
Hem d’avisar, però, que el títol ens pot conduir a generar falses expectatives: el despertar de la primavera ens pot suggerir imatges bucòliques de nens corrent i saltant alegrement per prats verds i florits. O històries d’enamorats feliços envoltats de núvols de cotó fluix. No, la cosa no va per aquí. Tot i que no explicarem l’argument per no fer spoilers, sí que podem dir genèricament que tracta sobre el descobriment del sexe en l’adolescència, en un moment (1891) en què era un tabú social i en una societat opressiva que tenallava l’individu.
És, doncs, un musical diferent, en què no tot és bonic i amb alguna escena no apta per a menors d’edat. Un musical que tracta el públic com un adult i no infantilitza ni banalitza el seu contingut per agradar: no té temes d’amor, no té bromes ni trames lleugeres, per no tenir no té pràcticament decorats. Una història crua i aspra, i que ens posa un mirall que reflecteix que quan no es pot parlar de les coses, la situació acaba sempre petant per algun lloc.
La seva gran fortalesa, a més d’una trama emocionalment intensa, és precisament l’execució de l’obra: des dels actors (joves, enèrgics i amb talent; complementats amb dos veterans dels escenaris catalans, Mingo Ràfols i Roser Batalla) a les peces musicals (roqueres, electrificants, vives), passant per la magistral coreografia d’Ariadna Peya. Qualitat en estat pur: el públic dret al final de l’obra ho certifica.