Ja he dit en ocasions que hi ha textos per llegir i d’altres per veure en teatre. Malgrat que estic d’acord en que es teatralitzi tot, val a dir que hi ha llenguatges que formen part de la pàgina escrita. Una frase de quatre línies, amb no sé quantes subordinades a dins, tindrà sempre poca efectivitat a dalt d’un escenari. Tot i així, l’actriu Anna Sabaté -magnífica actriu, per cert- aconsegueix amb la seva naturalitat i el seu magnetisme que ens oblidem en moltes ocasions de les paraules escrites per Virginia Woolf. En un acte de vampirisme teatral -semblança inclosa-, Sabaté es fica en la pell d’aquesta autora britànica d’idees avançades, caràcter tortuós i prosa punyent. El muntatge es fonamenta en el seu treball, i durant quasi una hora i mitja l’actriu defensa tota sola alguns fragments literaris que van encadenant-se fins a formar un tot unitari. L’espectacle resulta llarg, i no sempre aconsegueix mantenir l’atenció del públic en tots els fragments, però si el comparem amb iniciatives similars podríem dir que en surt molt airós.
Per últim, només dir que l’obra s’inclou dins del cicle Atrium Lab, que té com a objectiu “donar un espai i continuïtat a creadors que no tenen un lloc d’exhibició clar degut al seu allunyament respecte a les tendències clàssiques del mercat”. Això si que m’ha sobtat… Ja sé que no és una obra per veure en el Borràs o en el Club Capitol, però crec que té un mercat clar i que no corre cap risc experimental. Ni ho pretén, ni ho necessita.