Un monòleg construït amb una tria de fragments de l’obra literària de Virginia Woolf. La selecció obeeix al fet d’haver-nos reconegut en els discursos dels personatges: quan reclament un accés democràtic a l’ensenyament o bé que la poesia ens sigui més quotidiana.
A escena veiem a l’escriptora Virginia Woolf amb Anna Sabaté fent un treball extraordinari. La seva transformació és molt més que convincent, i ens apropa al seu pensament, al seu alter ego.
A l’inici veiem a Anna Sabaté amb un vestit de festa i anem veient com de mica en mica es va desvestint mentre ens explica tot el que li passa pel cap. Anem veient com en cada capa que es despulla ens ensenya no només el seu cos, sinó també la seva ànima.
Personalment, la primera part la he trobat una mica freda, però de mica en mica i quan més ens contava les seves inseguretats anava entrant més en la història i m’agradava més. Va pujant d’intensitat de forma constant fins arribar al clímax.
L’obra és una fugida cap a l’interior de WF on podem veure com la seva percepció de la vida i de la societat incideix directament en l’escriptora. Amb una mica d’ironia i de comicitat en algunes situacions. Aquestes anotacions que ens va explicant com una lupa, ens permeten acostar-nos als racons de l’escriptora, tant en el seu art com en la seva personalitat.
És un espectacle prou íntim i que hi ha moments que trenca barreres i comença a parlar directament amb el públic. Al final et sorpren gratament.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.