Allà pel 1993, l’actor i director nord-americà Harold Ramis va dirigir una de les comèdies de la dècada: Groundhog Day, que aquí es titularia Atrapado en el tiempo i que estava protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell. La història del meteoròleg cregut i mesquí que repeteix una vegada i una altra el mateix dia, com si estigués en un bucle temporal, acabaria essent una de les comèdies romàntiques més originals de la temporada. El musical de Tim Minchin, estrenat a Londres el 2016, explota molt bé tots els mecanismes que fan d’aquesta antiga pel·lícula una divertidíssima història. Els equívocs, les repeticions, les correccions… tot contribueix a una trama frenètica que no dona respir i que en el teatre permet gaudir, a més, de tot el rocambolesc artefacte que contribueix a la màgia. Pel que fa a l’apartat musical, que en l’adaptació resulta a estones una mica forçat, hi trobem ritmes que van des del rock al soul, passant inevitablement pel country o altres ritmes pròpiament nord-americans.
Nostromo Live afronta l’adaptació al català d’un exitós musical forani. És la primera vegada que ho proven, i el cert és que el resultat ha acabat tenint molt bona factura. L’escenografia, les projeccions, el vestuari i la banda en directe acaben de donar l’embolcall perfecte perquè destaquin els actors. En aquest sentit, cal destacar a Roc Bernardí (el primer Aladdin del musical que triomfa a Madrid) en el difícil i esforçat paper de Phil Connors. La seva comicitat, unida a la seva provada qualitat com a cantant, fan que sustenti el musical des de quasi la primera escena fins a la última. L’acompanya, amb la mateixa efectivitat, la ja molt coneguda Diana Roig (La tienda de los horrores, Cantando bajo la lluvia, Ànima).
La única pega que podríem trobar-li a l’espectacle és potser la mateixa que podem trobar a molts dels musicals que s’estrenen a casa nostra. I és que el tema de la sonorització encara és un tema pendent. No pot ser que hagin de passar dues o tres cançons fins que s’entengui mínimament als cantants. No és normal que els volums estiguin mal ajustats, i menys que alguns actors apareguin a escena amb el micro apagat. Sé que a altres països això no s’entendria, però desgraciadament aquí ens hi hem acabat acostumant. Suposo que algun dia algú hi haurà de posar remei.