Vivim el dia a dia de manera frenètica, de pressa i oblidant, moltes vegades, contemplar i apreciar allò que li dona sentit. És fàcil perdre’s en la voràgine de pensar sempre en el futur i no estar en el present. A vegades, simplement és necessari parar i mirar al voltant.
Nostromo Live adapta al català un dels musicals de gran format que ha triomfat internacionalment, que, a la vegada adaptava la comèdia romàntica El dia de la marmota, un fenomen cinèfil dels anys 90 que va dirigir el gran Harold Ramis (Caçafantasmes, Una teràpia perillosa). Phil Connors és un meteoròleg narcisista que queda condemnat a reviure el mateix dia una vegada i una altra en un poble de Pennsilvània on una marmota determina cada 2 de febrer si li queda molt a l’hivern (al fred) per marxar i donar pas a la primavera.
Enric Cambray dirigeix esplèndidament un repartiment espectacular, que interpreta de manera precisa i impecable els seus papers. L’entrega en les seves aparicions i donant el do de pit en cada cançó és una meravella. Manu Guix dirigeix musicalment aquesta producció, que amb els arranjaments i l’execució magnífica creen una obra rodona i espectacular. Llàstima que, en alguns moments, especialment a l’inici de l’obra, el desajust del so faci que la música trepitgi les veus dels intèrprets i costi d’entendre allò que es canta. Aquesta falta de balanç tècnic a l’inici -i en algun moment puntual més- distreu a l’espectadora de la història.
Roc Bernadí porta a l’escenari un Phil Connors neuròtic, egocèntric i molt divertit. Omple cada escena amb una presència absoluta, agafant el timó i dominant el text i, sobretot, els temes musicals, alguns dels quals ben difícils de quadrar en tempo en l’adaptació a un idioma que no és l’original. Al seu costat, Diana Roig és la productora de la cadena de televisió, la Rita. Una química especial entre els dos intèrprets fan versemblant cada interacció i, a mesura que avança el relat, l’espectadora va caient rendida als seus encants. Roig és una força de la naturalesa, que domina el personatge i el porta a on vol, fent gaudir al públic durant el trajecte.
Tot el repartiment és una delícia i es nota que hi ha una feina al darrere increïble per donar vida a un text divertit i fresc, que engresca i anima tot el públic que es deixa endur per l’alegria.
Sortir cantant d’un musical és la senyal inequívoca que s’ha fet bé la feina. Com diu la cançó… Si pogués rebobinar, tornar-hi a veure-la.